Tercera maqueta de Sam Destral, completament instrumental. Venia acompanyada d'aquest relat:

El coneixia. Havia estat amic meu, i el seu nom era ben estrany. En alguns moments vam arribar a congeniar. D’altres no podíem ser més lluny mentalment l’un de l’altre. Els camins de la vida ens van separar, tot i tenir uns inicis semblants. Durant molt temps només vaig saber d’ell per relats d’altres. Havia canviat realment, tot i que els seus principis i un bon anàlisis d’ells haguessin permès deduir aquest final. És la fi d’una era que no vam conèixer molt bé. I el principi d’una altra que no sabem on ens durà. Ambdós som com nens petits, però ell ara sembla un embrió. Sembla un somni, però se’m va revelar tot.

Feia temps que havia deixat el camí dels seus pares, camí que tard o d’hora tots hem de deixar Però es va allunya de tal forma, que fins i tot un pobre ateu com jo, se’n feia creus. El sol no es ponia en la seva vida. Impossible em seria descriure les seves aventures, ja que seria tal com explicar les infàmies del vell Dorian Gray o el conegut Mr. Hyde. Però al cap d’uns dos anys d’escoltar aquestes històries, vaig poder per fi descobrir la causa del canvi. Per mitjà de terceres i quartes persones se’m va fer saber que volia parlar amb mi. Feia temps que intentava contactar amb mi, però jo m’havia resistit, ressentit per comentaris d’aquells que se senten a les esquenes. Més tard, al saber dels seus terribles actes, em vaig arribar a sentir culpable i causant de la seva desgràcia. Potser si hagués parlat amb ell... En fi, que quan em va demanar aquella última citació no vaig poder, ni voler negar-me a trobar-nos. I si, era veritablement un altre. Allò era obra meva? Se’l veia ple de rancor per les meves negatives anteriors a parlar-hi. Se’l veia ple d’odi, i amb ganes de fer-me sentir tot el que ell havia patit. No calia, en la meva pell començava a notar un formigueig que posava en cos meu la seva mala vida. Una sensació estranya.

No vam parlar molt. Sabia que coneixia la seva situació, i no se’l veia molt entusiasmat per saber la meva. Només volia observar-me. Amb odi. Resseguir cada part de mi. Amb ràbia. I en un d’aquells instants, en que les nostres mirades es van creuar en el silenci, ho vaig veure. Era evident, i em vaig sorprendre de que no se m’hagués acudit abans. I és que, tot i haver comentat el meu ateisme, hi ha certa figura que no podem negar. Els seus ulls, d’un blau cristal·lí, que havia portat de cap diverses noies, al creuar-se amb els meus es van enfosquir i començar a passar a una espècie de morat que va acabar sent un roig sagnant i penetrant. I tal com va passar del blau al roig, els seus ulls van tornar al seu estat inicial. Aquesta transformació va durar unes dècimes de segon, però van ser suficients per conèixer la causa de tots els horrors dels últims anys del meu amic. Certament, estava posseït pel diable. I no només això, era el mateix diable, no existia separació entre el seu ésser i el dimoni. Sí, aquella sola i fugaç mirada em va dir tot això. Sembla difícil de creure, però ho vaig saber amb certesa. Potser el mateix esperit em va posar l’idea al cap. Potser era la finalitat de la seva cita, ja que al cap d’uns segons es va acomiadar amistosament i em va deixar capficat en el problema. No va ser fins dos dies després que vaig trucar a la seva família per tal d’avisar-los del mal que habitava en el seu fill. La seva decisió va ser immediata: teràpia d’electroxoc, per expulsar l’esperit.

No el vaig tornar a veure fins finalitzat el tractament. Ja no era l’ésser demoníac dels últims anys, però tampoc era el d’abans. No era ningú ben bé, no deia, ni semblava pensar, res coherent. Ja ni tan sols em mirava i els seus ulls, més oberts que mai, no tenien un color definit. No sé si vaig realitzar una bona obra o el contrari, però el meu sentiment de culpabilitat era molt més gran. I no pel fet d’haver confessat el seu problema a la família. La meva culpa venia de molt més enrere. De quan no vaig voler parlar amb ell. O potser abans i tot... del moment en que el vaig conèixer.

En realitat, només el diable ho sap.